TEMPS, PODER I CONFLICTE A L’ALTA EDAT MITJANA
La “caiguda” de l’Imperi Romà d’Occident, l’any 476 marca, cronològicament, l’inici d’aquesta nova etapa històrica. Aquesta data, però, no és més que la “formalització” del desmoronament d’un Imperi que, ja des del segle III, assistia a l’agonia de la seva construcció imperial a nivell econòmic, polític, territorial, cultural i també espiritual iexistencial.
Tribus germàniques senceres s’infiltraven a l’interior de l’Imperi ja des del segle III. Les anomenades “invasions” no ho foren només de guerrers, sinó de pobles sencers que portaren amb ells les seves concepcions de la vida, del poder i de la religió, pròpies de l’univers imaginari indoeuropeu. Concepcions que no resultaren alienes a una població que, sota la superfície delpensament lògic, guardava en la memòria col·lectiva el record latent d’aquest mateix univers que, recordem-ho, ja havia estat present en la fundació de Roma. El discurs mític s’irà obrint pas a través de les noves societats sorgides de la barreja del món bàrbar i del món romà i l’imaginari indoeuropeu, amb la seva ideologia trifuncional (la trifuncionalitat indoeuropea definida per Georges Dumézil), esmanifestarà obertament, sota diferents formes i en diferents moments de l’Edat Mitjana, conjugat, però, en aquesta ocasió, amb un nou fenomen, el cristianisme, el discurs monoteista del qual impregnarà, a tots nivells, les relacions de l’home medieval amb l’univers i es farà evident en concepcions tan essencials com són el temps i el poder.
El cristianisme, religió construïda al voltant de lafigura de Jesucrist, encarnació -en forma de fill- del Déu de les antigues escriptures jueves, omplí el buit espiritual i social que el pensament lògic i la crisi imperial havien deixat en la població romanitzada. La doble naturalesa (divina i humana) de Jesucrist, es reprodueix en l’home (que tindrà una ànima, d’essència divina, que aspira a una vida eterna en el món celestial i un cos, material,subjecte a les vicissituds a les que el sotmet el món terrenal i temporal). El “regne de Déu” anunciat per Jesucrist no era d’aquest món i els cristians primitius, sentint-se “ciutadans” d’aquest regne, es mostraren indiferents “a les coses d’aquest món” i, entre elles, al poder imperial. Seguint la doctrina i l’exemple de Jesucrist (“al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”)acceptaven l’autoritat legítima de l’emperador ja que, a més de ciutadans del regne de Déu, també ho eren de l’imperi i perquè concebien el govern com a providencial, instituït per Déu (“no hi ha potestat sinó de Déu; i les que són, de Déu són ordenades”, segons Sant Pau) per mantenir l’ordre, la pau i la justícia entre els homes. L’obediència cristiana, però, “derivava” de l’única obediència queimportava ja que era la que els garantia la “salvació” i la vida eterna: la que devien a Déu i a la seva llei. La lleialtat a Déu estava per sobre de la lleialtat a l’home i, en cas de conflicte entre l’una i l’altra, el cristià no dubtà en sacrificar la seva vida terrenal en favor de la seva vida eterna.
Política i religió operaven, doncs, en esferes diferents i l’Església cristiana es perfilà comla primera institució de govern dels assumptes espirituals de l’home independent de l’Estat. L’oficialització del cristianisme com a religió de l’imperi no significà la seva “absorció” per l’autoritat imperial però obrí el camí a interferències mútues, susceptibles de derivar en posicions eclesiàstiques dictades per raons polítiques, interessos o ambicions i viceversa.
Quan entrem a l’EdatMitjana ens trobem ja amb una Església, molt consolidada i organitzada (de fet fou l’única estructura que sobrevisqué a la caiguda de l’imperi), responsable del govern dels assumptes espirituals de la humanitat. Els assumptes terrenals queden en mans del rei que ara participa també de la naturalesa sagrada i del model diví i que acompleix una funció que ja trobàvem en la concepció del poder en el…
