Durant l’Edat del bronze, van arribar rumors a Zeus sobre els crims de l’home. Va decidir prendre forma humana i visitar la terra per comprovar-ho.
Un capvespre, quan ja el crepuscle cedia el pas a la nit, va entrar a la mansió inhòspita del rei d’Arcàdia Licaó, famós per la seva ferocitat. Va realitzar diversos prodigis per donar a entendre que arribava un déu, i la multitud es va agenollardavant seu. Però Licaó es va burlar d’aquelles pregàries pietoses. «Ja veurem si és un mortal o un déu!», I va decidir donar matar a l’hoste a mitjanit, mentre estigués dormint. Zeus, que tot ho havia sentit, es llevà irat del convit i va enviar sobre el palau del rei la flama venjadora. El Rei, consternat, va fugir al camp obert, el primer crit de dolor que va deixar anar va ser un udol, les sevesvestidures es van convertir en borrissol, els seus braços en potes i va quedar transformat en un llop àvid de sang.
Zeus va tornar a l’Olimp i, havent celebrat un consell amb els déus, va decidir aniquilar aquella despietada raça humana. Es disposava a escampar el raig per tots els pobles, però li va venir el temor per si s’inflamava l’èter i el foc cremava l’eix de l’Univers.
Zeus vadecidir enviar a tota la superfície de la Terra pluges torrencials i destruir als mortals sota aiguats caiguts del cel. Començant pel tro, un dens diluvi es va desplomar del cel; es van negar els camps sota la tempesta impetuosa. Va desaparèixer l’esperança del camperol que veia perduda la seva penosa tasca de tot l’any. Posidó, germà de Zeus, va anar també en la seva ajuda en aquella obra dedestrucció i, reunint a tots els rius, digué: «Que la vostra corrent trenqui tot fre, llenceu-vos sobre les cases, enderroca els dics!». I ells van complir la seva ordre, i el mateix Posidó va obrir amb el seu trident el si de la terra, donant, amb la commoció, via lliure a les ones. D’aquesta manera, els rius desencadenats van envair els camps, van inundar els sembrats, arrencar arbredes i es vanemportar temples i cases. Si emergia un palau, aviat l’aigua arribava al seu sostre i les torres més altes es perdien en el remolí.
Molt aviat no va poder distingir el mar de la terra: tot era oceà.
Una elevada muntanya projectava encara dos cims per sobre de les aigües a la terra de la Fòcida: era el Parnàs. S’hi va refugiar Deucalió, fill de Prometeu, a qui aquest va advertir a temps i ques’havia construït una barca, anava amb ell la seva dona Pirra. No havia trobat cap home ni dona que superessin a aquesta parella en temor als déus. I vet aquí que quan Zeus, contemplant des del cel el món submergit en les aigües quietes, va veure que de tants milers i milers no quedava sinó una única parella humana, tots dos purs, ambdós piadosos adoradors de la divinitat, va enviar al Bòreas, que vadispersar les negres núvols i va manar que es dissipés la boira. Va tornar a mostrar al cel la terra, i la terra al cel. També Posidó, príncep dels mars, dipositant el trident parà les ones. L’oceà va tornar a tenir la vora, els rius tornaren a les seves ribes, els boscos van treure de les fondàries les copes dels arbres coberts de llim, van seguir els turons; eixamplant-se de nou la plana i, unaaltra vegada, per fi, va aparèixer la terra.
Deucalió va mirar al seu voltant. El país estava devastat i sumit en profund silenci. Davant d’aquell espectacle, les llàgrimes van rodar per les seves galtes. Adreçant-se a la seva dona Pirra, li va dir: «Estimada, companya única de la meva vida, per molt lluny que miri, en qualsevol direcció que torni els ulls, no descobreixo una sola ànima vivent.Nosaltres dos, units, constituïm la població de la Terra, tots els altres habitants han sucumbit sota el diluvi. Però tampoc les nostres vides estan del tot segures. Cada núvol que veig encara m’omple de pànic. I, suposant que tot perill hagi passat, què farem sols, a la Terra abandonada? Ah, si el meu pare Prometeu m’hagués ensenyat l’art de formar criatures humanes i infondre l’esperit a la…
