LA LLEI DAVANT LA DISCAPACITAT. 31/10/2008
La nostra societat ha passat molts de canvis amb el pas del temps. Espanya ha passat d´ una dictadura amb una casi inexistent referència de la “subnormalitat” davant les lleis, a una democràcia actual amb una preocupació per aconseguir la igualtat de les persones amb discapacitat davant la llei.
L´ article 49 de la Constitucióde 1978 planteja un canvi radical en la manera d´ enfocar l´ educació i els serveis socials per a les persones amb “subnormalitat”. Aquí poso aquesta paraula perquè era la paraula emprada en aquell temps. Una època molt negre i trista per la gent que no arribava al nivell “normal”. El Dictador, que varem gaudir durant 40 anys,amb la seva ideologia volia una Espanya gran i lliure. Tenia lesmateixes idees del seu col•lega Hitler,una súper raça. Molt de recolzament a les persones privilegiades físicament i intel•lectualment, escassa atenció als menys capacitats.
En l´ escola , on se té el deure de mentalitzar i formar als membres per ser respectuosos amb la diversitat que sempre ha existit. En aquell temps se feia i se practicava totalment el contrari. Se feien unes grans diferènciesde tracte , segons la situació econòmica de la família, segons la afinitat política i per les diferents possibilitats de l´ alumne per aprendre. Una gran discriminació referent si podies anar a una escola da pago, que eren de primera categoria. Sinó a la pública que era per la gent més marginal i pobre. La qualitat de l´ ensenyança era ben diferenciada. El tracte del mestres, segons de qui fossisfill, també era molt diferent. Hi posaven molt més interès i temps en explicar les coses. Les notes i les ajudes tampoc eren per tothom igual, el mestre necessitava quedar bé davant segons qui, si volia estar ben considerat.
En l´ escola en aquell temps, el qui pitjor era tractat : “el bobo”. Una paraula, entre altres, per definir a una persona que no reunia unes condicions per seguir la restade la classe. Els mestres, capellans -mestres i monges –mestres eren molt durs i exigents. No tenien cap preparació ni formació davant una persona , que podia tenir alguna mancança o discapacitat .La disciplina i els càstigs era l´ arma quotidiana. La por, el temor i totes les seves conseqüències han marcat a molta gent durant molts anys. Tenien una plantilla formativa com era l´ ensenyança iles metes on havien d´ arribar els alumnes. Un sistema que no se tenia gens en compte la diversitat d´ alumnes i les capacitats o discapacitats del membres que formaven una classe. El “tonto” el feien més “tonto” , perquè sofria càstigs físics i psíquics. Tenia que aguantar que el to de veu del professor fos a base de crits, cosa que feia que el pobre infeliç se tanqués més que mai. El tracte cap aell no era pel seu nom, sinó per adjectius qualificatius despectius. Fins i tot era humiliat públicament davant els seus companys amb unes orelles d´ ase o aguantant llibres amb els braços en creu. Per rematar al “desgraciat i inútil” cada final de mes se posaven les notes penjades del teulo d´ anuncis, perquè tothom ho sabes.
A l ´ extrem contrari dels no afortunats hi havia elsprivilegiats. Els que tenien el privilegi d´ ésser molt llets. El mateix sistema feia que els fessin sentir molt superiors als altres companys d´ aula no tan afortunats. La relació entre el diferents membres era molt poca o inexistent .Ja se creava una gran diferenciació social. Els grups instintivament se anaven fent molt selectius tant en el patí com en la vida fora de l´ escola. Exactament hi havia tresnivells en les aules: l´ élite que eren els més vius, la classe mitja que no eren ni una cosa ni l´ altre, i els marginats discriminats .
Per part dels docents no hi havia cap preocupació o interès per potenciar el sentit solidari i sensible cap al menys afavorits. Molta missa i molta teoria religiosa mal entesa. La mala feina que varen fer aquells docents , la pateix encara la nostra…
