Per què es diu que en el segle XIX és el de l’eclosió (1.1) de les ideologies, (1.2) les masses i (1.3) la desraó. (1.4) Hi ha cap relació entre aquests tres fenòmens?
El segle XIX és ben cert que es pot definir a grans trets com el segle de l’eclosió de les ideologies, de les masses i la desraó.
(1.1.) En sociologia i antropologia, les ideologies s’entenen com: “conjunto más o menossitemático de creencias que intentan explicar al hombre y el mundo, a la vez que orientar su conducta a partir de ciertos valores aceptados como correctos”. En aquest sentit, el segle XIX, és un segle convuls per a la història de la filosofia i la ciència, on es produeix l’eclosió d’una munió de ideologies, de moviments intel·lectuals, polítics, artístics i científics que replantegen, fins abastir d’una altra dimensió, la visió que fins aleshores es tenia del món i de l’home. El segle XIX, és l’hereu de la Il·lustració i la seva Raó, nodrit en el Romanticisme alemany; és el segle on de la mà de Darwin, apareixen les teories evolutives que han de capgirar les idees ortodoxes del cristianisme i la seva teoria de la creació. És el segle del positivisme, del socialisme científic de Marx iEngels, contraposat al liberalisme imperant de l’època. És un període, on tots aquests i d’altres moviments, pretenen donar, amb més o menys fortuna, la seva explicació del món, de l’home i de la societat que l’envolta, provocant la que ha de ser l’entrada en crisis de la filosofia de la modernitat.
(1.2.)És un segle on les masses prenen protagonisme, en oposició a l’individu, mancat devalor; l’aparició del proletariat, el seu ràpid creixement i la seva conformació com a classe són alguns dels trets essencials de la societat del segle XIX. En aquest període, l’efervescència de la Revolució Industrial i el maquinisme s’apaivaga i mostra el seu efecte en els elements socials de l’època. Les conseqüències socials de la Revolució Industrial, de la profunda transformació de l’estructuraproductiva i les condicions de treball, es mostren de manera evident en la precària situació econòmica i social del proletariat. Reduïts a una vida miserable, sense cap mena de legislació laboral o protecció de l’Estat que regulés les deplorables condicions de treball que patien, la naixent classe obrera s’adona que té un seguit de problemes comuns pels que ha de lluitar. A mesura que creixen ennombre i força, els obrers comencen a organitzar-se i a formular programes polítics reivindicatius que auguren un nou tipus de conflicte de classes, que ha de marcar la història dels moviments socials dels segles XIX i XX. La massa de treballadors doncs, s’uneix per defensar, per reivindicar el seu dret a tenir un paper en la vida social i política. Fruit de l’expansió de les organitzacionsobreres (sindicats) i les noves idees socials (marxisme i anarquisme), a la segona meitat del segle sorgeix la que ha de ser una important organització de caràcter internacional: l’AIT (Associació Internacional de Treballadors)[1].
(1.3.) És al bell mig d’aquesta convulsió a tots nivells, on el concepte de racionalitat pren màxim protagonisme, però en el seu sentit invers: en la desraó, en lairracionalitat. Amb el Romanticisme, ja es palesa una eclosió del jo, una emergència del sentiment, que porta a trencar amb el concepte de racionalitat anterior; és on emergeix el “jo ferit”, el “jo emocional”, el coneixement intuïtiu i, segurament irracional. Ara però, se’n pren consciència i es reivindica el fet que l’ésser humà no és sols racionalitat, si bé la Raó és l’eina que ens descobreixl’engany del món i l’home, ens descobreix que no tot és com pensem; ella és la que ens mostra com l’home és un ésser natural, emocional, que ha viscut d’acord a una mentida que el vinculava a orígens divins, a una mentida que el mantenia encadenat a lligams metafísics. Aquesta és la gran lluita del segle XIX, entendre la Raó com a eina que ens permet conèixer, però que al mateix temps ens descobreix…
